Si sentiu la construcció a la francesa, és molt probable que sigui en un context gastronòmic: Avui menjaré una truita a la francesa; és a dir, una truita feta només amb ou, sense farcir-la amb cap altre aliment, a la qual es dona generalment una forma plegada.

Però aquesta locució adverbial forma part també d’altres expressions. Vegem-ne un parell:

• Anar-se’n (o marxar) a la francesa significa sense dir adeu, sense acomiadar-se: Fa estona que no veig la Rut; deu haver marxat a la francesa. A la revista Molta merda! (Álvarez i Calbet) s’explica el possible origen d’aquesta expressió: els francesos eren amables en extrem i, quant a atencions en el tracte social, pecaven més per excés que per defecte. L’expressió, però, palesa un equívoc, ja que una de les formes franceses de comiat més respectuoses diu «sens adieu» (sense adeu), volent expressar que hom no s’acomiada de la persona amb qui parla perquè és tan grata la seva companyia que desitja retrobar-la ben aviat. D’aquesta fórmula francesa hauria sorgit l’expressió paradoxal catalana.
• Ruptura a la francesa; derivada de l’anterior, es diu del trencament d’una relació, sovint per internet, en què un dels seus integrants interromp la comunicació amb l’altra persona de manera inesperada, sense avisar-la ni donar-li cap mena d’explicació.